EL MILLOR TONI ALBÀ

Després de veure El Messies

Els qui l'hem vist actuar més d'una vegada trobàvem a faltar els molts registres que és capaç de posar sobre l'escenari l'excel·lent actor Toni Albà. I no és que ens desagradin les seves paròdies televisives, és, senzillament que sabem que teatralment és capaç d'oferir molt més.
El Messies és una obra interessant. L'aparença és d'una paròdia irreverent i alhora innocent sobre els mites cristians del Nadal. A més ofereix la doble visió del mite mateix i alhora dels esforços de tres actors per representar-lo. Aquí és on comença la rialla. Fermí Fernández fa un impecable paper de clown seriós. Ni per un moment l'ombra d'un somriure creua la seva cara, mentre el públic es recargola de riure de la presumptuositat que li toca representar.
Al costat de l'impecable Fernández, Toni Albà desplega tots els recursos còmics possibles. Representa desenes de personatges, com li havíem vist fer a L'ombra; posa en moviment el seu cos fins a l'extrem de fer petita l'escena, que amb prou feines pot contenir tanta energia. L'havíem vist fer el mateix a La kumedia dels herrors, a Brams, a L'Ombra i trobem una delícia comprovar que ha millorat els seus recursos sense oblidar-ne els que ja havia fet servir.
Al costat de Fernández i Albà, la soprano Elena Roche dóna un contrapunt interessant, molt britànic. Mentre el públic es recargola de rure intercala les seves intervencions, amb fragments de Häendel.
Cal estar atents a la cartellera. La feina de televisió fa que sigui difícil veure actuar Toni Albà en un teatre i és molt, molt recomanable.

NOVETAT DE SANT JORDI 2009

De què tens por, Bonica?

Editorial Barcanova. Col. Antaviana jove

L'adolescència és un moment de canvis i de descobriments, però sobretot és un moment d'incerteses. He volgut reflectir en aquesta novel·la el desconcert propi d'aquesta edat des de la veu d'una noia jove que cada cop és més conscient d'allò que passa al seu entorn.

Hi ha qui pensa que el coneixement dóna seguretat. La veritat és que com més sabem menys entenem per què passen algunes coses.

La protagonista de la història, la Mònica, s'enfronta a les conseqüències de saber com és el món que té a l'entorn. Un amic seu, en Jordi, cada dos per tres arriba a l'escola amb cops i ferides. El germà d'en Jordi, l'Enric ha comprat un cotxe nou, luxós, malgrat que no té feina. L'avi de la Mònica li parla de la guerra civil, dels morts, dels exilitats. Els pares de la Mònica viuen separats, encara que s'estimen.

La Mònica escriu tot allò que li passa pel cap, com si fos una crònica periodística. I és que escriure, de vegades, serveix per posar ordre als pensaments.

La corrupció, com la pizza, només es cuina al sud d'Itàlia, o n'hi ha a cada cantonada de tots els països europeus?

Foguerada d'agost, d'Andrea Camilleri

Hi ha llibres que aconsellen a qui els comenta no parlar de l'argument si no és davant de persones que ja l'han llegit. És el cas de Foguerada d'agost, el darrer libre d'Andrea Camilleri editat en català.

Deixem doncs l'argument i parlem d'un altre tema que també hi trobarem a la novel·la. Camilleri ens parla d'un país, el seu, on una persona pot cometre delictes greus sense que la justícia aconsegueixi empresonar-lo. De quina mena de persones parlem? Bé, per exemple d'un empresari, ben relacionat amb el partit del poder, també en bona harmonia amb el parell de famílies mafioses de la seva localitat, als quals paga religiosament el pizzo inevitable.

Estem parlant d'Itàlia? Camilleri sí que parla d'Itàlia, però aquesta mateixa música potser es fa sentir en altres països. En el nostre? No, de cap manera. Aquí, d'entrada, no tenim màfies. És cert que hi ha alguns jutges emperrats a veure mafiosos a tot arreu, però no, no és cert que hi hagi res d'això.

Empresaris que tenen bona relació amb els polítics? Bé, tothom es tria els amics que vol. Però mai no hem vist que un polític faci mans i mànigues per cobrir les esquenes d'un amic delinqüent. Ni viceversa. Nooo, de cap manera.

És a dir que podem llegir Foguerada d'agost amb la tranquil·litat que Camilleri parla d'un altre país, del seu. On passen coses que aquí no poden passar de cap manera.

I així som de feliços.

I de l'argument no n'he parlat, és clar. Cinc cèntims, el comissario Montalbano ha fet cinqunta-cinc anys i coneix una noia jove, jove i bonica, bonica. A més és agost i fa calor. Ja se sap que la calor i l'edat posen idees estranyes al cap de les persones.

Rubianes en el paradís dels fumadors

Suposo que en algun lloc deu existir una mena de paradís d'antics fumadors.

M'imagino aquest lloc com una tertúlia eterna on es riu molt i es parla de tot, potser a l'entorn d'una taula, o en un lloc més ample, amb butaques i sofàs còmodes, perquè el temps ja no és important.

Hi ha molta gent que ha de ser en aquest lloc magnífic. Pepe Rubianes és el nouvingut, però tots els altres el coneixen molt bé i li hauran donat la benvinguda que mereix.

Entre molts d'altres estic segur que hi ha l'Ovidi Montllor, en Terenci Moix, Compay Segundo i el meu oncle Jordi, que no era de la farandula, però és una de les persones que m'ha fet riure més en la meva vida.

Tots ells m'han fet agradable l'existència i espero que algun dia pugui afegir-me a la seva tertúlia eterna.

De moment jo, que fa mots anys que no fumo, he comprat un cigar d'aquells que converteix en fum la gent a les pel·lícules. Un havà, és clar, de bona marca. L'he encès i me'l fumaré mentre miro una pel·lícula de Humprey Bogart, un altre fumador il·lustre.

Diuen que el fum serveix per emboirar un món que no ens acaba d'agradar. És possible, però el fum que estic fent serveix només per fer un homenatge a gent que sempre trobaré a faltar.

Aquest Montecristo va per tots vosaltres, amics.