Qui em vol fer mal?
Xavier Vernetta
Edicions Saldonar
Col·lecció narratives
Fa alguns anys vaig viatjar de Barcelona a Venècia en cotxe. Anàvem dues persones, però només conduïa jo. Vam iniciar el viatge a mig matí i poc després de passar el Pirineu les carreteres estaven glaçades. Tinc per costum escoltar música mentre condueixo i també sintonitzar emissores dels llocs on passo, escoltar notícies, sentir cançons que no s'emeten a les nostres ràdios.
Quan travessàvem la Provença l'aire estava glaçat i el capvespre semblava un quadre expressionista. Després de travessar Ventimiglia ja s'havia fet de nit i em vaig aturar a prendre un cafè en una estació de servei. Els llums de Niça i Montecarlo es veien al fons. Era un paisatge que semblava dibuixat per amagar secrets.
Qui em vol fer mal? va néixer en aquest viatge. Potser a partir d'alguna notícia que vaig sentir a la ràdio. Volia fer una novel·la en què un personatge sense capacitats extraordinàries intenta penetrar en la foscor del món que s'amaga darrere del luxe, dels llums de les ciutats elitistes, de l'art convertit en estàtues d'or.
Cansat de conduir vaig buscar un hotel a Pàdua i en vaig trobar un molt a prop de l'estació d'autobusos, l'hotel Igea. A l'habitació hi havia la reproducció d'un quadre d'Stockwell que representava un paisatge idèntic al que havia vist feia unes hores travessant la Provença, un paisatge aparentment deshumanitzat, però que estava clar que amagava un món ple de vivències.
Amb aquests materials en un quadern vaig començar a escriure. Lina Torres ja n'era la protagonista, però en aquest moment només era un nom. Li faltava una veu i, sobretot, estava per escriure una història.
L'endemà, en autobús, vaig arribar al Piazzale Roma. Era la primera hora de la tarda i la boira començava a omplir primer els canals i, immediatament, es va estendre per tota la ciutat. A dos-cents metres del Piazzale vaig veure el rètol de l'hotel Airone i no vaig dubtar a convertir-lo en casa meva durant una setmana llarga.
El quadern que vaig escriure en el viatge a Venècia va quedar en l'oblit durant alguns anys fins que la Lina Torres va reaparèixer per escriure una història que d'inici semblava diferent. En aquesta narració era una policia jove que acabava de conèixer un venecià que seria assassinat a les primeres pàgines. De seguida em vaig adonar que l'argument que vaig escriure a Venècia començava a convertir-se en una novel·la on s'investigava l'assassinat d'una persona estimada i que les dues narracions, escrites amb alguns anys de distància, s'acabaven de convertir en l'inici d'una novel·la.
Fa anys que sóc lector de novel·la negra. Fins i tot he escrit algunes novel·les que estan al llindar d'aquest gènere, com Dies de pluja o País de llops, però mai havia decidit endinsar-me en el gènere. Suposo que sóc un escriptor intuïtiu. Sempre he donat a cada novel·la la forma que pensava que seria més efectiva i mai m'he parat massa a planificar l'estètica o a fer estudis de mercat sobre quin tema o quin gènere estan de moda.
Qui em vol fer mal? és novel·la negra per decisió pròpia (de la novel·la) o potser per decisió de la narradora. Lina Torres de seguida va aparèixer com un personatge amb molta força i amb ganes de construir-se un futur enmig de les moltes dificultats que se li plantegen. Fins i tot és un personatge que em demana més novel·les. Ja ho veurem. És cert que hi ha molts motius per fer novel·la negra, però també em ve de gust escriure sobre altres aspectes de la realitat i conrear altres gèneres.
Vivim en un món en què el delicte ha deixat de ser patrimoni de persones fosques, amb una arma a la butxaca i una mala vida al darrere. Suposo que la novel·la negra contemporània tendeix a posar de manifest que els delinqüents més perillosos són aquells que tenen una vida de revista, duen fills a escoles d'elit i es relacionen amb els dirigents dels països on viuen. Mentre això sigui d'aquesta manera hi ha molta novel·la negra per escriure.
Qui em vol fer mal? pàg 13-14
-->
Miro el
rellotge. Són gairebé les tres de la matinada. Pensava que havia passat més
estona, però en temps de rellotge tot ha anat molt ràpid. Entro a la cuina amb
el somriure encara dibuixat als llavis i se’m transforma en un gest
d’estranyesa. Com és que no hi ha ningú? La cafetera encara és al foc i l’olor
de cafè acabat de fer s’està convertint, de mica en mica, en una ferum
recremada. Obro la tapa de la cafetera i veig que el líquid s’està tornant
espès, bullit i rebullit. Apago el gas i pregunto.
-Fabrizio?
Per un moment
penso que potser ha tornat un altre cop al llit i s’ha adormit, o que potser...
No se m’acut cap altre potser i obro la porta de l’habitació on tot just fa
vint minuts jo també dormia.
La porta no es
pot obrir del tot perquè topa amb alguna cosa que és a terra. Trec el cap per
veure què és i, amb la mica de llum que ve del menjador, veig els ulls d’en
Fabrizio, que han perdut la capacitat de mirar. Se’m talla l’alè. No sóc
asmàtica, però m’ofego com si ho fos. M’adono que de cop i volta he oblidat com
s’ha de respirar. Tanco els ulls i m’esforço a recuperar la noció d’omplir
d’aire els pulmons. Finalment ho aconsegueixo i omplo el pit com qui surt de
l’aigua. El pànic encara satura una part dels pulmons, però ha deixat una mica
d’espai perquè pugui entrar una alenada d’aire. De mica en mica aconsegueixo
que l’ansietat deixi de controlar tot el meu cos i penetri al cervell en forma
d’una por més manejable.
M’obligo a
mirar perquè necessito saber què està passant. En Fabrizio té una ferida
profunda al coll. Està estirat sobre l’esquena, enmig d’una taca fosca molt
gran, que encara creix molt poc a poc. Algú li ha fet un tall net amb un
ganivet molt esmolat. Diuen que és una mort molt ràpida i no dubto que ho ha
estat. M’agradaria poder-li preguntar què ha passat i que fos capaç de
respondre. M’agradaria que no fos mort.
